Ressenya 02: La Revancha del Reportero

Fitxa tècnica 

Títol: La revancha del reportero

Tras las huellas de siete corresponsales de guerra

Autor: Plàcid Garcia-Planas

Editorial: Diëresis, Editorial Diéresis, S.L.

Col·lecció: Primera Página   

Primera edició: octubre de 2007

Número de pàgines: 208 pàgs.  

Format: 15 x 23 cm. Amb vuit mapes esquemàtics

ISBN: 978-84-933997-5-7

La revancha del reportero és una obra que narra les experiències i vivències de set corresponsals de guerra al segle XX. El reporter i autor del llibre, Plàcid Garcia-Planas, ressegueix les petjades d’aquests homes que van arriscar la seva vida en zones conflictives com Melilla, la Prusia Oriental, el Marne, Barcelona, Dachau, Saigón, Beirut i Tiro. Tots aquests personatges tenen en comú ser corresponsals de La Vanguardia però també, un afany per investigar, descobrir i entendre el que passa i descriure i fer conèixer a la resta del món, els esdeveniments que van marcar i, encara marquen, la història de la humanitat. 

Els protagonistes són José Boada Romeu, Agustí Calvet, més conegut com a Gaziel, Enrique Domínguez Rodiño, Francisco Carrasco de la Rubia, Carlos Sentís, Javier María Padilla i el mateix autor, Plàcid Garcia-Planas. Alguns, com Francisco Carrasco de la Rubia, van perdre-hi la vida perseguint la veritat dels successos, aventures que semblen sortir de llibres de ficció però que descriuen una realitat, viscuda per generacions anteriors. 

El llibre s’estructura en vuit històries de guerra, de vuit indrets del món explicats per les cròniques que van deixar els reporters de La Vanguardia i la situació del segle XXI d’aquests llocs, narrats per l’autor en primera persona. En l’últim relat, La revancha del reportero, Garcia-Planas explica un fet estoic viscut a Tiro, Líban, que l’eleva a la mateixa categoria d’importància que els seus antecessors. D’aquesta manera, Garcia-Planas manifesta la heroïcitat de les accions dutes a terme per aquests reporters que sovint, el temps fa que caiguin en l’oblit:

“Diez años después, pienso, metería un buen gol al que sopla en mi nuca si logro que Rula y Amal embarquen en el Princesa Melisa: el gol que La Vanguardia no pudo marcar colocando la bandera de la ONU sobre el serrallo de Tiro.

Por esa bandera imposible, pienso, y por los narradores de guerra que me han precedido en la existencia.

Por la sed que sufrió Boada en Melilla. Por el frío que pasó Rodiño en Prusia Oriental. Por la sangre que pisó Gaziel en el Marne. Por el brutal fusilamiento de Carrasco de la Rubia en Barcelona. Por la repugnancia que sintió Sentís en Dachau. Por el peligro que Padilla experimentó en Saigón.” (Segon paràgraf. Pàg. 200)

El llibre emmarcat dins del gènere periodístic i subgènere de crònica de guerra és una radiografia detallada de les experiències de vida dels reporters de guerra que, de manera voluntària, entren a formar part de la esfereïdora realitat d’alguns països, per transmetre-la als lectors.

La revancha del reportero rememora els cruels episodis viscuts durant el segle XX i, indirectament, reivindica la feina feta pels autors de les cròniques d’aquest esdeveniments. Així mateix, deixa impregnat al lector d’aquesta inquietud, curiositat i delit vital, per transcriure uns fets a paraules, per ser projectades a tot el món.

La família bosniana. Entrevistem a Maya Lazarevic

Una família ben diferent a la nostra: la família comunitària exògama 

Hem analitzat una família immigrant procedent de Bòsnia, que va abandonar el seu país natal a causa de la guerra que es va produir a l’antiga Iugoslàvia, entre els anys 1992 i 1995, que enfrontava musulmans bosnians i cristians de Croàcia contra els serbis. L’entrevista que hem dut a terme per a desenvolupar el treball ha estat focalitzada en la filla gran de la família, Maya Lazarevic.

La Maya té una tieta que viu a Catalunya amb els seus fills i els seus pares, van creure convenient aprofitar la oportunitat i anar-se’n del país cap a Catalunya. En un primer moment només van poder marxar la mare i els dos fills, ja que, per als homes era molt complicat sortir del país; per aquest motiu, el pare no va poder abandonar-lo fins que la guerra ja gairebé havia acabat i va poder obtenir el visat.

La família està formada per quatre membres, Drazen Lazarevic (pare), Samira Lazarevic (mare), Maya Lazarevic i Alen Lazarevic (fills), de 46 anys, 39 anys, 18 anys i 11 anys, respectivament. Les seves relacions familiars, en aquest cas, no són gaire diferents pel que fa a la resta de famílies catalanes. Els fills tenen força llibertat, però és més restringida que la que tenen a Bòsnia perquè al seu país de procedència, per exemple, a les deu de la nit els exigeixen ser a casa. La confiança entre pares i fills és escassa, sobretot amb el pare, amb qui tenen una relació més freda i distant, al contrari que amb la mare. Tot i les similituds amb la família característica catalana, els fills es veuen limitats a fer certes coses, que els pares de famílies catalanes veuen com a normals. 

 

La Maya ens explica la gran diferència que hi ha entre ella i la seva cosina, que viu a Bòsnia. Allà el control dels fills és molt més estricte, els pares ho volen saber tot: amb qui van i a on van. També la figura paterna imposa autoritat davant dels seus fills i la relació entre germans és més igualitària. El poder a la família es concentra en la figura del pare, que constitueix el pilar que regeix als altres membres: ell és qui carrega amb el pes econòmic i sense ell la família no tira endavant. Aquest tret pot fer intuir a la societat catalana que la seva manera de fer és masclista, ja que, per exemple, a part del ja esmentat, la dona ha de portar el cognom de l’home. A més, les feines domèstiques les fa la dona i és l’encarregada de cuidar els fills. 

A Bòsnia, les famílies viuen juntes. Normalment la dona va a viure amb la família de l’home; al pis de sota viuen els avis i al de dalt els seus fills i néts.

Pel que fa als costums i productes típics de Bòsnia, la Pita és un plat característic de la seva cultura i consisteix en una pasta de full on s’introdueix formatge, espinacs, carn o patata dins, s’enrotlla en forma d’ensaïmada i es posa al forn. També la Rakia, una beguda tradicional artesanal alcohòlica de 70 graus, que els homes es prenen al matí abans d’anar a treballar.

Ball tradicional de Bòsnia, el Kolo

Les celebracions típiques depenen de la religió que practica cada família. Els cristians celebren el Nadal, la Quaresma, etc., i en canvi, els musulmans fan el Ramadà. De manera, que com que totes les religions conviuen conjuntament, tenen diferents dies festius.

Un costum propi de Bòsnia que es diferencia d’aquí, és que mai es fan dos petons si no hi ha un grau elevat de confiança, sinó que la seva manera de saludar-se o acomiadar-se és estrenyent la mà. Pel que fa a la religió, cada vegada s’està perdent més amb les noves generacions que no acudeixen a missa, però la gent gran continua sent molt religiosa.

Els pares de la noia entrevistada pertanyien a diferents religions, però en l’època en què es van casar, abans de la guerra, no estava mal vist tenir relacions amb gent de creences diferents. Després, la guerra va fer que tothom s’aferrés a la seva religió i defensés el que era seu, de manera que actualment, ja no s’estableixen lligams entre el bosnians i serbis de diferents religions perquè no està ben vist. Quan els seus pares es van casar, però, van acordar no pertànyer a cap religió, renunciant cadascú a la seva. Per tant, no es pot considerar que els matrimonis siguin concertats, però no s’accepten els matrimonis de diferents pensaments religiosos.

La Maya ens va comentar que el que més troba a faltar és la família, ja que la veu un cop a l’any aproximadament. A més, la distància també condiciona en el menjar, pel fet de no poder gaudir dels seus plats típics, perquè aquí no està establert el costum de cuinar-los. Finalment, també enyora la manera de viure de Bòsnia, molt més basada en el present: els bosnians no pensen en el demà, sinó que viuen molt més el moment, el dia a dia i comparteixen molt més les coses. Són gent molt oberta i et fan sentir molt bé al seu costat, de manera que mai et faran sentir desplaçat.

Després d’aquest anàlisi familiar de la Maya, es pot concloure que pertanyem a dos tipus de famílies diferents: la família nuclear igualitària i la família comunitària exògama. Una vegada feta l’entrevista, són evidents tots els trets diferencials de cada cultura, com els costums, tradicions, relacions familiars, etc. que condicionen una manera de viure determinada.

Ressenya 01: LOS CÍNICOS NO SIRVEN PARA ESTE OFICIO

LOS CÍNICOS NO SIRVEN PARA ESTE OFICIO,
Sobre el buen periodismo de Ryszard Kapuściński

L’obra Los cínicos no sirven para este oficio, de Ryszard Kapuściński, és un recorregut per l’experiència periodística del conegut Kapuściński on fa crítica, descriu, argumenta, narra i exposa tots els matisos d’una professió que implica risc, dedicació, estudi, actualització, disponibilitat, empatia i sacrifici, entre d’altres. El llibre es protagonitzat per entrevistadors i personatges coneguts, com la italiana Maria Nadotti, l’italià Andrea Semplici, el britànic John Berger i gent del públic que van compartir unes hores en una conferència amb aquest famós periodista, resultat de la qual, obtenim aquesta brillant obra.

Ryszard Kapuściński va néixer a Bielorrússia, concretament, a Pinsk, l’any 1932 i va estudiar Història i Art a la Universitat de Varsòvia. De nacionalitat polonesa, és autor de numerables obres com El emperador, El Imperio, La guerra del fútbol, El Sha o Another Day of Life.

Kapuściński, inicia el seu discurs descrivint el periodisme com a una professió que necessita tota l’entrega del món. El periodisme és sacrifici permanent, és no tenir horaris, és l’actualització i estudi freqüent en un món on els canvis són constants; és córrer riscos participant en els successos en primera persona i posant-se en el lloc dels altres per comprendre’ls i poder escriure o parlar per ells.

Llegir que periodistes de tan prestigi com R. Kapuściński, treballen amb les persones i que intenten comprendre les seves històries, omple d’empatia aquesta professió. Les bones relacions amb els altres són la clau del periodista. Tota persona, entregada a aquest ofici, hauria de saber que els altres són el més important i que per portar a la pràctica el periodisme depenem dels altres. Per això, Kapuściński comenta que un bon periodista ha de tenir un mínim de nocions de psicologia i ser, per sobre de tot, un bon home/dona, en definitiva, bons ésser humans.

L’autor proclama una contundent afirmació on s’hi amaga molta veritat: “l’única manera correcta de fer la nostra feina és desaparèixer, oblidar-nos de la nostra existència” (pg.38). Aquesta virtut de deixar el seu món per uns instants i ficar-se en el lloc de l’altre, és el que assegura que li ha permès penetrar amb més facilitat a converses que d’una altre manera no haurien estat factibles.

En una de les preguntes de Maria Nadotti sobre les fonts d’informació, Kapuściński respon que n’hi ha de tres tipus: els altres; els documents, llibres, articles...; i el món. Sobre els altres, parlar amb una persona que no has vist mai abans i obtenir-ne el màxim d’informació és una tasca dificultosa. La tria dels futurs entrevistats, amb qui compartirem un breu espai de temps per recollir una informació important i obtenir uns bons resultats, dependrà de la intuïció però també de la sort, diu l’autor.

Però també la llengua és un entrebanc en el periodisme. Quan ens expressem amb la llengua nativa fem un discurs més ple, matisat i més ric; la traducció o l’expressió en un altra llengua limita la realitat de la informació.
Un altre problema en que es pot trobar el periodista és el fet de que un sol esdeveniment té moltes versions i molts punts de vista. Podríem extendre’ns i esmerçar-nos a redactar totes i cadascuna de les posicions del fet, però la realitat és una altre: cal fer encabir la informació del succés en un extensió pautada i limitada.

També el temps que passa des que el periodista rep la informació i la redacta, és un problema. Aquest temps, per breu que sigui, fa canviar el record de l’esdeveniment i, en conseqüència, el redactat és diferent.

Kapuściński reivindica una professió que ha resultat alterada en els últims anys, degut al creixent poder dels mitjans de comunicació i l’abús que se’n fa. Aquest poder ha permès que els mitjans decideixin quan un fet és o no notícia i, com a resultat, successos que no han interessat que sortissin a la llum per influències polítiques o econòmiques han sigut omesos. El periodisme s’ha convertit en un negoci on alguns s’hi han fet i, encara ara, se’n fan rics.

Actualment, vivim en dues realitats: la realitat vertadera i una altre creada per els medis de comunicació, on només interessa la notícia que dóna espectacle, la que atrau el públic en massa i que, per tant, dóna molts ingressos. S’ha arribat a tal punt, que el periodisme té com a objectiu competir i no pas, dir la veritat. És per això, que Ryszard diu que la responsabilitat del periodista és ser èticament correcte.

Per altra banda, l’autor afirma que el periodisme és un ofici on es comença per ser anònim però que amb el temps, gràcies a la feina ben feta i sobretot als lectors, s’aconsegueix un nom i un reconeixement a la teva trajectòria. Arriba un dia en què el lector llegeix el teu article, perquè porta el teu nom. És llavors, quan vens un producte propi i únic.

Finalment, Kapuściński declara que el vertader periodisme és intencional. El narrador és fixa uns objectius, vol manifestar i fer canviar alguna cosa. És la veu del canvi, de la crítica. D’aquesta manera Kapuściński escriu sobre la pobresa, perquè creu que aquesta majoria és silenciosa i que ningú els dóna veu. I declara, obertament, que la intencionalitat dels seus escrits és que Europa s’adoni que no tot queda reduït en aquest continent; vol canviar la visió europea de les coses per la visió mundial i fer ressò d’aquesta minoria.

Però, qui pot deixar de ser persona?

Veient l'"èxit" rotund de la manifestació del 29-S i els diferents punts de vista de la realitat, no és difícil observar la capacitat de poder i manipulació que tenen o poden tenir els mitjans de comunicació.

Les dades divergeixen (140.000 o 400.000 manifestants?) i als diaris cadascú hi diu la seva. Sabem que és difícil, per no dir impossible, ser objectiu. Però no hi ha ningú capaç de fer un recompte de la gent que realment es dispersava pels carrers de barcelona, les botigues que tenien la persiana baixada o les baixes laborals d'aquell dia?
És difícil, fins hi tot, fer un càlcul aproximat.

Potser si els piquets deixiessin treballar als qui volen, potser si els autònoms no els hi supusés una gran despesa fer vaga, potser si els serveis mínims haguéssin permès a alguns treballadors arribar al seu lloc de feina... potser així podriem obtenir dades ajustades a la realitat però tot i així, seria una tasca difícil.

Crec que l'única opció per comunicar de forma adequada la realitat és senyir-se al màxim a la objectivitat i la neutralitat i mirar-nos-ho com si no ens hi anés res.

Però, qui pot deixar de ser persona?

29 - S

140.000 manifestants, piquets, antisistemes, violència al carrer, seguiment desigual... aquests són els trets que carcateritzen la vaga general convocada contra la reforma laboral del govern de Zapatero. Des del juny de 2002 Espanya no vivia una vaga tan important contra les reformes laborals del govern, aquell any amb Aznar al capdavant.

Segons els sindicats, la vaga va tenir un "éxito inaudible", com bé comentava Toxo secretari general de CCOO. Però el govern no deia el mateix amb la única declaració de Corbacho, actual ministre de treball i immigració, que no es mullava gens dient que "el seguiment ha sigut desigual, per sectors i territoris". La xifra cedida pels Mossos i la Guàrdia Urbana (140.000 persones), contrastaven també amb la dada que donaven les centrals, que parlaven de 400.000 manifestants.

Mentrestant, els piquets es dedicaven a atemoritzar botigues i centres comercials al centre de Barcelona, on la violència va prendre el paper de protagonista. Els propietaris i dependents, baixaven les persianes cada cop que s'acostava un piquet i, mentre algunes tenien el pany segellat, d'altres no en van sortir tan ben parades, com la botiga de texans de Passeig de Gràcia.

Altres treballadors van optar per fer, del dimecres 29, un dia "semi-festiu" i comprar o dur a terme totes aquelles tasques familiars que se'ls havien endarrerit.

Resultat del dia: milers de manifestants al carrer, 60 ferits, 42 antisistema detinguts, destrosses a la ciutat i el discurs del govern que anuncia que el diàleg està obert. De moment, del resultat de la vaga no se'n sap res. Hauran servit les escridassades per aturar una reforma que sembla que tira endavant sense contemplar queixes? la resposta la podrem copsar d'aquí no gaires mesos.