Sobre el buen periodismo de Ryszard Kapuściński
L’obra Los cínicos no sirven para este oficio, de Ryszard Kapuściński, és un recorregut per l’experiència periodística del conegut Kapuściński on fa crítica, descriu, argumenta, narra i exposa tots els matisos d’una professió que implica risc, dedicació, estudi, actualització, disponibilitat, empatia i sacrifici, entre d’altres. El llibre es protagonitzat per entrevistadors i personatges coneguts, com la italiana Maria Nadotti, l’italià Andrea Semplici, el britànic John Berger i gent del públic que van compartir unes hores en una conferència amb aquest famós periodista, resultat de la qual, obtenim aquesta brillant obra.
Ryszard Kapuściński va néixer a Bielorrússia, concretament, a Pinsk, l’any 1932 i va estudiar Història i Art a la Universitat de Varsòvia. De nacionalitat polonesa, és autor de numerables obres com El emperador, El Imperio, La guerra del fútbol, El Sha o Another Day of Life.
Kapuściński, inicia el seu discurs descrivint el periodisme com a una professió que necessita tota l’entrega del món. El periodisme és sacrifici permanent, és no tenir horaris, és l’actualització i estudi freqüent en un món on els canvis són constants; és córrer riscos participant en els successos en primera persona i posant-se en el lloc dels altres per comprendre’ls i poder escriure o parlar per ells.
Llegir que periodistes de tan prestigi com R. Kapuściński, treballen amb les persones i que intenten comprendre les seves històries, omple d’empatia aquesta professió. Les bones relacions amb els altres són la clau del periodista. Tota persona, entregada a aquest ofici, hauria de saber que els altres són el més important i que per portar a la pràctica el periodisme depenem dels altres. Per això, Kapuściński comenta que un bon periodista ha de tenir un mínim de nocions de psicologia i ser, per sobre de tot, un bon home/dona, en definitiva, bons ésser humans.
L’autor proclama una contundent afirmació on s’hi amaga molta veritat: “l’única manera correcta de fer la nostra feina és desaparèixer, oblidar-nos de la nostra existència” (pg.38). Aquesta virtut de deixar el seu món per uns instants i ficar-se en el lloc de l’altre, és el que assegura que li ha permès penetrar amb més facilitat a converses que d’una altre manera no haurien estat factibles.
En una de les preguntes de Maria Nadotti sobre les fonts d’informació, Kapuściński respon que n’hi ha de tres tipus: els altres; els documents, llibres, articles...; i el món. Sobre els altres, parlar amb una persona que no has vist mai abans i obtenir-ne el màxim d’informació és una tasca dificultosa. La tria dels futurs entrevistats, amb qui compartirem un breu espai de temps per recollir una informació important i obtenir uns bons resultats, dependrà de la intuïció però també de la sort, diu l’autor.
Però també la llengua és un entrebanc en el periodisme. Quan ens expressem amb la llengua nativa fem un discurs més ple, matisat i més ric; la traducció o l’expressió en un altra llengua limita la realitat de la informació.
Un altre problema en que es pot trobar el periodista és el fet de que un sol esdeveniment té moltes versions i molts punts de vista. Podríem extendre’ns i esmerçar-nos a redactar totes i cadascuna de les posicions del fet, però la realitat és una altre: cal fer encabir la informació del succés en un extensió pautada i limitada.
També el temps que passa des que el periodista rep la informació i la redacta, és un problema. Aquest temps, per breu que sigui, fa canviar el record de l’esdeveniment i, en conseqüència, el redactat és diferent.
Actualment, vivim en dues realitats: la realitat vertadera i una altre creada per els medis de comunicació, on només interessa la notícia que dóna espectacle, la que atrau el públic en massa i que, per tant, dóna molts ingressos. S’ha arribat a tal punt, que el periodisme té com a objectiu competir i no pas, dir la veritat. És per això, que Ryszard diu que la responsabilitat del periodista és ser èticament correcte.
Per altra banda, l’autor afirma que el periodisme és un ofici on es comença per ser anònim però que amb el temps, gràcies a la feina ben feta i sobretot als lectors, s’aconsegueix un nom i un reconeixement a la teva trajectòria. Arriba un dia en què el lector llegeix el teu article, perquè porta el teu nom. És llavors, quan vens un producte propi i únic.
Finalment, Kapuściński declara que el vertader periodisme és intencional. El narrador és fixa uns objectius, vol manifestar i fer canviar alguna cosa. És la veu del canvi, de la crítica. D’aquesta manera Kapuściński escriu sobre la pobresa, perquè creu que aquesta majoria és silenciosa i que ningú els dóna veu. I declara, obertament, que la intencionalitat dels seus escrits és que Europa s’adoni que no tot queda reduït en aquest continent; vol canviar la visió europea de les coses per la visió mundial i fer ressò d’aquesta minoria.
