Notícies d'actualitat

Santa Maria de Palautordera

L'abocador de Santa Maria de Palautordera supera la data de tancament del conveni signat per a finalitzar el 31 de desembre de l'any passat

L'ajuntament del municipi reclama a la Generalitat la clausura de la instal·lació mentre que aquesta respon que l'abocador no ha esgotat la seva vida útil

Notícies d'actualitat. Nadal

Santa Maria de Palautordera


Palautordera recupera el ball de gitanes

El proper 6 de març, de la mà de la Colla del Cancell del Montseny, els dansaires represenatran els balls més tradicionals del poble.

Sant Esteve de Palautordera

El Nadal ha deixat un panorma cultural molt interessant al poble de Sant Esteve

Els tradicionals i esperats pastorets de la companyia Horitzó Teatre han incorporat al seu espectacle cant i ball.

Montseny

Després de 10 anys, resusita el pessebre vivent el dia de Nadal

Aquest any, un grup de joves han mobilitzat el poble per representar les escenes més nadalenques. El resultat del projecte fou un èxit rotund: 300 persones van visitar el poble el dia 25.

Ressenya 03. Escriptura en premsa

Títol: Territorio Comanche

Autor: Arturo Pérez-Reverte.
Editorial: Narrativa Actual, disseny especial pel diari
Edició original publicada per: OLLERO & RAMOS EDITORES, S.L., 1994
Impressió: Espanya
ISBN: 84-473-1199-6
Any d’edició: 1994
Número de pàgines: 141

Arturo Pérez-Reverte expressa les experiències d’una guerra a través dels corresponsals de diferents parts del món. Periodistes, fotoperiodistes i càmeres  viuen sota un mateix camp de batalla: la guerra de l’Antiga Iugoslàvia. Un conflicte iniciat l’any 1991 i que va acabar el 1995 amb la desintegració del territori dels Balcans en la lluita de croats, serbis i musulmans en una guerra civil. 

La història real gira el voltant de dos protagonistes, Barlés i Màrquez, dos homes que comparteixen les angoixes de la guerra però també la passió per l’ofici. A més de ser un relat de les experiències estupefactes de la crua realitat bèl·lica en els països de l’est, és també, un relat històric i transparent del dia a dia en el conflicte.

Pérez-Reverte empra un vocabulari informal i, fins i tot, grosser, amb insults i paraulotes però que doten el text d’un caire més creïble i real. La vida quotidiana d’un professional de la comunicació enmig d’un conflicte tant important, com el de Iugoslàvia, no ha de ser gens fàcil i això es demostra en l’essència de cada una de les paraules que l’autor utilitza per descriure els fets.

Al llarg de l’obra es combina la història dels dos periodistes, Barlés i Márquez, que volen capturar la imatge d’un pont estrallat per una bomba, i un recorregut per les experiències de molts professionals, homes i dones, corresponsals de guerres de diferents parts del món i on es citen cadascun dels seus noms. 

La visió de denúncia de la guerra de Iugoslàvia de l’autor queda impregnada en la memòria dels qui llegeixen aquest llibre. Pérez-Reverte aprofita l’avinentesa per fer una crítica de les actituds dels homes tan frívols en alguns casos. Així explica l’autor la guerra:

“(...)Y el llamado Occidente, o sea, vosotros y yo, consentimos que así fuera. Los métodos más sucios fueron puestos en práctica, ante la pasividad cómplice de una Europa incapaz de dar un puñetazo a tiempo sobre la mesa y frenar la barbarie. Esa diplomacia europea sin pudor y sin redaños, gratificando la agresión serbia con la impunidad, poniendo parches a toro pasado, hizo que primero croatas y después musulmanes bosnios se subieran al carro de la limpieza étnica y el degüello. Puesto que la canallada es rentable, se dijeron, seamos canallas antes que víctimas camino del matadero. (…)” (pg 99, primer paràgraf).

Territorio comanche és un llibre per als qui no tenen por de sentir la veritat d’una guerra amb tots els seus ets i uts. L’autor no s’estalvia cap paraula, per molt poc respectuosa que sigui, per descriure els moments de ràbia, desconsol, tristesa, soledat, indignació, solidaritat, passió, incertesa... 

És un llibre sincer, és un anàlisi de la guerra sense enganys ni filtres que narren un fet des d’un perspectiva políticament correcte. Segons Pérez-Reverte, “la guerra es un negocio de tenderos y generales, hijos míos. Y lo demás es filfa.” (pg 97, primer paràgraf).

Ressenya 02: La Revancha del Reportero

Fitxa tècnica 

Títol: La revancha del reportero

Tras las huellas de siete corresponsales de guerra

Autor: Plàcid Garcia-Planas

Editorial: Diëresis, Editorial Diéresis, S.L.

Col·lecció: Primera Página   

Primera edició: octubre de 2007

Número de pàgines: 208 pàgs.  

Format: 15 x 23 cm. Amb vuit mapes esquemàtics

ISBN: 978-84-933997-5-7

La revancha del reportero és una obra que narra les experiències i vivències de set corresponsals de guerra al segle XX. El reporter i autor del llibre, Plàcid Garcia-Planas, ressegueix les petjades d’aquests homes que van arriscar la seva vida en zones conflictives com Melilla, la Prusia Oriental, el Marne, Barcelona, Dachau, Saigón, Beirut i Tiro. Tots aquests personatges tenen en comú ser corresponsals de La Vanguardia però també, un afany per investigar, descobrir i entendre el que passa i descriure i fer conèixer a la resta del món, els esdeveniments que van marcar i, encara marquen, la història de la humanitat. 

Els protagonistes són José Boada Romeu, Agustí Calvet, més conegut com a Gaziel, Enrique Domínguez Rodiño, Francisco Carrasco de la Rubia, Carlos Sentís, Javier María Padilla i el mateix autor, Plàcid Garcia-Planas. Alguns, com Francisco Carrasco de la Rubia, van perdre-hi la vida perseguint la veritat dels successos, aventures que semblen sortir de llibres de ficció però que descriuen una realitat, viscuda per generacions anteriors. 

El llibre s’estructura en vuit històries de guerra, de vuit indrets del món explicats per les cròniques que van deixar els reporters de La Vanguardia i la situació del segle XXI d’aquests llocs, narrats per l’autor en primera persona. En l’últim relat, La revancha del reportero, Garcia-Planas explica un fet estoic viscut a Tiro, Líban, que l’eleva a la mateixa categoria d’importància que els seus antecessors. D’aquesta manera, Garcia-Planas manifesta la heroïcitat de les accions dutes a terme per aquests reporters que sovint, el temps fa que caiguin en l’oblit:

“Diez años después, pienso, metería un buen gol al que sopla en mi nuca si logro que Rula y Amal embarquen en el Princesa Melisa: el gol que La Vanguardia no pudo marcar colocando la bandera de la ONU sobre el serrallo de Tiro.

Por esa bandera imposible, pienso, y por los narradores de guerra que me han precedido en la existencia.

Por la sed que sufrió Boada en Melilla. Por el frío que pasó Rodiño en Prusia Oriental. Por la sangre que pisó Gaziel en el Marne. Por el brutal fusilamiento de Carrasco de la Rubia en Barcelona. Por la repugnancia que sintió Sentís en Dachau. Por el peligro que Padilla experimentó en Saigón.” (Segon paràgraf. Pàg. 200)

El llibre emmarcat dins del gènere periodístic i subgènere de crònica de guerra és una radiografia detallada de les experiències de vida dels reporters de guerra que, de manera voluntària, entren a formar part de la esfereïdora realitat d’alguns països, per transmetre-la als lectors.

La revancha del reportero rememora els cruels episodis viscuts durant el segle XX i, indirectament, reivindica la feina feta pels autors de les cròniques d’aquest esdeveniments. Així mateix, deixa impregnat al lector d’aquesta inquietud, curiositat i delit vital, per transcriure uns fets a paraules, per ser projectades a tot el món.

La família bosniana. Entrevistem a Maya Lazarevic

Una família ben diferent a la nostra: la família comunitària exògama 

Hem analitzat una família immigrant procedent de Bòsnia, que va abandonar el seu país natal a causa de la guerra que es va produir a l’antiga Iugoslàvia, entre els anys 1992 i 1995, que enfrontava musulmans bosnians i cristians de Croàcia contra els serbis. L’entrevista que hem dut a terme per a desenvolupar el treball ha estat focalitzada en la filla gran de la família, Maya Lazarevic.

La Maya té una tieta que viu a Catalunya amb els seus fills i els seus pares, van creure convenient aprofitar la oportunitat i anar-se’n del país cap a Catalunya. En un primer moment només van poder marxar la mare i els dos fills, ja que, per als homes era molt complicat sortir del país; per aquest motiu, el pare no va poder abandonar-lo fins que la guerra ja gairebé havia acabat i va poder obtenir el visat.

La família està formada per quatre membres, Drazen Lazarevic (pare), Samira Lazarevic (mare), Maya Lazarevic i Alen Lazarevic (fills), de 46 anys, 39 anys, 18 anys i 11 anys, respectivament. Les seves relacions familiars, en aquest cas, no són gaire diferents pel que fa a la resta de famílies catalanes. Els fills tenen força llibertat, però és més restringida que la que tenen a Bòsnia perquè al seu país de procedència, per exemple, a les deu de la nit els exigeixen ser a casa. La confiança entre pares i fills és escassa, sobretot amb el pare, amb qui tenen una relació més freda i distant, al contrari que amb la mare. Tot i les similituds amb la família característica catalana, els fills es veuen limitats a fer certes coses, que els pares de famílies catalanes veuen com a normals. 

 

La Maya ens explica la gran diferència que hi ha entre ella i la seva cosina, que viu a Bòsnia. Allà el control dels fills és molt més estricte, els pares ho volen saber tot: amb qui van i a on van. També la figura paterna imposa autoritat davant dels seus fills i la relació entre germans és més igualitària. El poder a la família es concentra en la figura del pare, que constitueix el pilar que regeix als altres membres: ell és qui carrega amb el pes econòmic i sense ell la família no tira endavant. Aquest tret pot fer intuir a la societat catalana que la seva manera de fer és masclista, ja que, per exemple, a part del ja esmentat, la dona ha de portar el cognom de l’home. A més, les feines domèstiques les fa la dona i és l’encarregada de cuidar els fills. 

A Bòsnia, les famílies viuen juntes. Normalment la dona va a viure amb la família de l’home; al pis de sota viuen els avis i al de dalt els seus fills i néts.

Pel que fa als costums i productes típics de Bòsnia, la Pita és un plat característic de la seva cultura i consisteix en una pasta de full on s’introdueix formatge, espinacs, carn o patata dins, s’enrotlla en forma d’ensaïmada i es posa al forn. També la Rakia, una beguda tradicional artesanal alcohòlica de 70 graus, que els homes es prenen al matí abans d’anar a treballar.

Ball tradicional de Bòsnia, el Kolo

Les celebracions típiques depenen de la religió que practica cada família. Els cristians celebren el Nadal, la Quaresma, etc., i en canvi, els musulmans fan el Ramadà. De manera, que com que totes les religions conviuen conjuntament, tenen diferents dies festius.

Un costum propi de Bòsnia que es diferencia d’aquí, és que mai es fan dos petons si no hi ha un grau elevat de confiança, sinó que la seva manera de saludar-se o acomiadar-se és estrenyent la mà. Pel que fa a la religió, cada vegada s’està perdent més amb les noves generacions que no acudeixen a missa, però la gent gran continua sent molt religiosa.

Els pares de la noia entrevistada pertanyien a diferents religions, però en l’època en què es van casar, abans de la guerra, no estava mal vist tenir relacions amb gent de creences diferents. Després, la guerra va fer que tothom s’aferrés a la seva religió i defensés el que era seu, de manera que actualment, ja no s’estableixen lligams entre el bosnians i serbis de diferents religions perquè no està ben vist. Quan els seus pares es van casar, però, van acordar no pertànyer a cap religió, renunciant cadascú a la seva. Per tant, no es pot considerar que els matrimonis siguin concertats, però no s’accepten els matrimonis de diferents pensaments religiosos.

La Maya ens va comentar que el que més troba a faltar és la família, ja que la veu un cop a l’any aproximadament. A més, la distància també condiciona en el menjar, pel fet de no poder gaudir dels seus plats típics, perquè aquí no està establert el costum de cuinar-los. Finalment, també enyora la manera de viure de Bòsnia, molt més basada en el present: els bosnians no pensen en el demà, sinó que viuen molt més el moment, el dia a dia i comparteixen molt més les coses. Són gent molt oberta i et fan sentir molt bé al seu costat, de manera que mai et faran sentir desplaçat.

Després d’aquest anàlisi familiar de la Maya, es pot concloure que pertanyem a dos tipus de famílies diferents: la família nuclear igualitària i la família comunitària exògama. Una vegada feta l’entrevista, són evidents tots els trets diferencials de cada cultura, com els costums, tradicions, relacions familiars, etc. que condicionen una manera de viure determinada.