Prova per lexamen

Mostra prova examen en un mapa més gran



prova d'un link

Cobertura de la presentació de 'Sólo para gigantes' via Twitter

Titular 01:
Comença la presentació del llibre "Sólo para gigantes", del català Gabi Martínez, a l'Aula Magna de la UAB amb la sala plena d'estudiants

Titular 02:
Martínez als estudiants: "La labor última del periodisme és moure el focus: anar allà on no s'està informant, en busca del que no s'explica"

Titular 03:
Martínez estava "molt decebut" dels mitjans i va decidir obrir-se el seu camí oblidant "ideologies partidistes de polítics i empreses"

Titular 04:
Una editora li va fer la proposta. "Abans no havia escrit res que no fos idea pròpia. Jo, la meva paranoia i la història que desenvolupo"

Titular 05:
El protagonista de la història, el valencià criat a França, Jordi Magraner, "té una connexió amb la naturalesa espectacular"

Titular 06:
Jordi Magraner "decideix portar a l'extrem la seva vida, el que anhela". Llavors obre una línia d'investigació a Hindu Kush: trobar el Yeti

Titular 07:
"Cada porta que obria era més espectacular que l'anterior. És un desafiament literari" diu Martínez pensant en Magraner

Titular 08:
Abans: "la meva vida era més apreciada que la narració. Tenia clar que no l'arriscaria. Tampoc no entenia la gent que escriu biografies".

Titular 09:
"A mi m'ha canviat la percepció del món, el coneixement de les persones i també el meu físic. Això no és professió, això és una opció vital"

Titular 10:
La família encarrega a Martínez posar la làpida a Hindu Kush, on hi ha el cos de Magraner, per passar pàgina: "allà la història està en mi"

Escoltar el doble, parlar la meitat

Una instructiva i humana lliçó de psicologia va tenir lloc a la classe dels estudiants de segon de periodisme de la UAB. Begoña Odriozola, qui va presidir la xerrada del dijous 29 de setembre, és especialista en psicologia clínica i d’emergències i treballa al servei d’atenció psicològica en emergències del SEM. També col·labora al programa Respira dirigit per Lluís Reales de la cadena Btv.

La conferència va servir als futurs periodistes de guia pel tractament de les víctimes d’un fet noticiós. Odriozola va posar-se a la pell dels professionals de la informació com ho fa amb els seus pacients. Com treure el ‘suc’ a les fonts? Va centrar-se en aquesta habilitat i va posar damunt la taula tres objectius bàsics que comparteixen psicòlegs, periodistes i treballadors socials: captar informació prèvia que sigui rellevant, disminuir l’ansietat de la persona i generar confiança. 

Somriure a la víctima, emprar ‘frases socials’ com, fa calor oi?, que guapo/a que vas avui, etc, o utilitzar el sentit de l’humor són estratègies claus en un procés que Odriozola anomena ‘acoblament’. En definitiva temps que, segons ella, no és perd sinó que és necessari per ‘no ficar la pota’ i guanyar-se el testimoni. 

Escoltar és una acció que sovint ignorem. “Tenim dues orelles i una boca, per escoltar el doble i parlar la meitat” justificava Odriozola. Cal escoltar la víctima i observar el que ens està comunicant amb el llenguatge no verbal. Sovint el missatge és contradictori: és important parar atenció en els gestos perquè és per on, a les persones, se’ns escapa la informació emocional, una informació ambigua i que cal desxifrar i comprovar. 

L’especialista en psicologia clínica i d’emergències, assegurava que en aquests casos on cal actuar amb rapidesa, l’empatia és el millor ‘truc’ per guanyar-se la confiança de les persones i l’escolta activa, és a dir, escoltar atentament, una solució per calmar l’angoixa de la víctima i perquè les persones es deixin ajudar. 

Alguns consells que va adreçar als alumnes van ser la necessitat d’adaptar-se al caràcter de la font (mai entrar en el seu ‘espai’ sense tenir el seu consentiment); no prometre res que no es pugui fer; no prendre’s com a personals missatges negatius de la víctima, fruit de la ràbia del moment; no intentar raonar, argumentar o defensar-se en el punt més ‘encès’ de l’emoció que viu la persona i no preguntar per les emocions viscudes durant l’incident, perquè pot generar algun dany. Cenyir-nos per tant, als fets de succés.

Odriozola va perfilar quatre tipus exagerats de víctimes freqüents en catàstrofes: 

• la histriònica: persona amb una gran inseguretat que busca la valoració dels altres de manera exagerada i teatral, fora del normal. Emet un discurs sense emocions, molt grandiloqüent però sense contingut. Parla molt, està d'acord amb tothom i varia el seu discurs. S'engrandeix quan hi ha espectacle. 

• la narcisista: persona insegura amb complex de superioritat. Busca la valoració dels altres més activament però es creu que és el millor. Sota pressió, tolera molt malament les crítiques. Pot arribar a l'agressivitat quan se li porta la contrària. 

• l’obsessiva: persona que viu els errors de manera molt dramàtica. Si s'equivoca el millor és que no se li faci veure perquè es pot bloquejar. La seguretat interna l'obté en l'ordre exterior. 

• i la paranoica: persona extraordinària i suspicaç. Busca proves constantment que avalen les seves sospites de que algú els hi vol fer mal. És molt intel·ligent i emet uns discursos molt coherents i molt detallats. Cal distingir el discurs paranoic perquè sovint passen per reals. Hi pot haver risc d'agressió perquè si es qüestiona el seu missatge és fàcil que ho interpreti com a una amenaça, com si se tu també vagis en contra seu. 

Entrevista de personalitat a Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural

Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural

“Si em pregunten què he sigut a la vida, la resposta és molt clara: professora”

Muriel Casals va néixer a Avinyó (França) l’abril del 1945. Filla d’un català exiliat a França el 39 i de mare francesa, Casals ha viscut a Sabadell tota la vida. Els anys seixanta va estudiar econòmiques a la Universitat de Barcelona en una època de sindicats estudiantils. Es descriu com la “típica progre” però mai a primera línia. La seva carrera professional està molt centrada a la universitat. Fa un any que és presidenta d’Òmnium, entitat que treballa per la normalització i difusió de la llengua, cultura i identitat catalana.

Fa un any que és presidenta d’Òmnium. Què li ha aportat l’experiència de capitanejar aquesta entitat?

Jo diria que molt, a vegades quan tens un fill, al cap de poc temps d’haver-lo tingut ja no et pots imaginar com era la vida sense fill, doncs ara amb Òmnium em passa una mica el mateix. He descobert gent fantàstica, perquè Òmnium té 27 seus i, per tant, he voltat bastant i he anat coneixent els responsables d’Òmnium de diferents punts del país. Són una gent maquíssima, amb moltes ganes, molt interessant. Jo sóc qui dóna la cara però no faig la feina sola, hi ha un equip darrere que funciona molt bé, que som amics. De vegades fa una mica de vertigen veure com una part dels ciutadans esperen molt d’Òmnium, sembla que se’ns demani que resolguem problemes polítics del país, i no podem.

            Ha hagut de renunciar a alguna cosa per estar al capdavant d’Òmnium?

Aquest any he renunciat a molt temps lliure i de cara a l’any que ve renuncio al contracte professional amb l’Autònoma, demanaré la jubilació. Per fer-ho bé has de tenir temps, estar tranquila, també pensar... també vull tenir temps per a mi, pels meus amics. Tinc una filla i un nét que viuen a Londres i m’agradaria passar més temps amb ells.

            Quina ha estat la seva trajectòria per arribar fins aquí?

Jo sóc una belluguet, no he fet mai una sola cosa molt ben feta, però he fet moltes coses diferents. Em vaig implicar al sindicat d’estudiants quan era molt jove, a Comissions Obreres, també vaig militar el Partit Socialista Unificat de Catalunya, després a Iniciativa els Verds, després vaig deixar de ser militant però era simpatitzant. M’he anat movent en diferents ambients. També m’agraden molt els mitjans de comunicació i he col·laborat en programes de ràdio, una època havia fet articles d’opinió a l’Avui, ara faig una columna al Temps... Sóc aquest tipus de persones que quasi sempre diu que sí quan li demanen alguna cosa, una mica tasta-olletes sense tenir una gran ambició personal d’arribar als primers llocs, més que res per vocació. Això també fa que sigui molt acceptada perquè no ets rival de ningú. Ara sóc número 1 però m’agrada més ser a la base que estar al davant de tot. Suposo que això m’ha portat fins aquí, he tingut una militància política clara amb l’esquerra, però mai he sigut massa sectària. Al madurar he vist que hi havia parts de raó en diferents llocs. Per tant, el meu nom era ben vist per persones de diferents ambients i de diferents sensibilitats polítiques perquè “m’he portat bastant bé”. També vaig ser vicerectora del 2002 al 2005/06, però ja no vaig fer un segon mandat perquè preferia fer classe.

“M’agrada més ser a la base que estar al davant de tot”

__________________

I a partir de quin moment es comença interessar per la llengua i la cultura catalana?

Des de ben petita. Això el meu pare ens ho va inculcar molt: “hem sigut derrotats, i som derrotats, però no ens hem de donar per vençuts”, ens deia. Sempre he parlat en català i he llegit llibres en català, encara que gairebé no n’hi havia quan jo era petita, però els pocs que hi havia els teníem. Jo crec que això em ve de família. La meva mare francesa de seguida va tenir molt respecte per la cultura catalana i va fer l’esforç d’aprendre el català.

      Els valors són inculcats per la família?

Jo crec que sí, segur. Em vaig apuntar al PSUC a la universitat perquè és un partit catalanista, almenys jo ho veig així, era un partit que defensa la catalanitat molt clarament.

            Hi ha alguna altra figura que li hagi transmès aquests valors?

Tenia un professor, Jordi Nadal, amb qui vaig fer la tesi, que em va marcar molt. Ens feia descobrir el passat del país i això no ens ho havien ensenyat al col·legi, allà no havíem estudiat Història de Catalunya. També els amics, la sort de trobar un grup de persones amb qui comparteixes il·lusions i idees i també la sort de connectar amb ells, alguns una mica més grans que nosaltres. I el professor Estapé, l’Ernest Lluch, l’Antoni Montserrat... aquests eren 8 o 10 anys més grans que els del meu curs. De fet, em vaig casar amb un d’ells i vam tenir una filla. Eren uns guies aquesta gent, ens van influir molt, ens van ajudar molt.

            Quins objectius personals té per aquest any?

Veure més el meu nét, la meva filla, tenir més temps pels amics i llegir més. No vol dir que no llegeixi, però llegeixo menys i no una novel·la sencera. Jo penso que les persones que no llegeixen novel·les es perden molt, no poden entendre el món. El meu objectiu per aquest any és aquest, dedicar més temps a la meva feina a Òmnium i recuperar aquest temps lliure d’estar una tarda a casa llegint una novel·la, anar a passejar amb un amic o cuinar. Són petites coses que quan no les tens les trobes a faltar.

“Les persones que no llegeixen novel·les no poden entendre el món”

                                  __________________

Sabem que es escriptora, també professora, presidenta d’Òmnium, amb quina professió es quedaria?

Professora. Jo el que em sento és professora. Encara que em jubili seguiré fent algunes hores. És la meva passió, el que m’ha agradat més fer. Nosaltres –els professors- ens fem la il·lusió que som estudiants universitaris, perquè estem en un mateix ambient, portem els mateixos llibres sota el braç, ens preocupen unes coses semblants. Estic contenta d’haver tingut una vida com a professora i com a universitària. Si em pregunten què he sigut a la vida, la resposta és molt clara: professora.

            A més de llegir, que més li agrada fer en el seu temps lliure?

Anar al Teatre, sóc abonada als espectadors del Lliure, escoltar música... en això de la música sóc una mica clàssica. Ara descobreixo qui són els Mishima, els Amics de les Arts i els Manel. Això està molt bé. M’agrada perquè són cançons una mica com una novel·la, un petit conte, un tros de vida. Les lletres tenen molt missatge.

            Tots de petits hem somiat amb alguna professió. Vostè què volia ser?

Oscar Wilde deia “cuida bé els teus desitjos perquè algun dia es poden fer realitat”. A mi m’hagués agradat fer alguna cosa lligada a la diplomàcia, ser ambaixadora del meu país, agregada cultural... Quan vaig estar al rectorat vaig tenir el vicerectorat de relacions internacionals, representar a la UAB pel món, xarxes d’universitats. Això ja complia una mica aquesta relació diplomàtica que sempre havia volgut. Somiava ser una d’aquestes senyores que tenien uns salons i que convidaven als intel·lectuals i discutien. Vol dir que m’hauria agradat ser rica (riu). En part, el que ara estic fent és això, sense tant glamour, més humil.

              Com descriuria la societat catalana actual?

A mi m’agraden els joves. Hi ha coses molt bones. Els joves s’impliquen, però d’una manera diferent de com nosaltres ho fèiem abans. A vegades no hi sabem llegir, a vegades mirem els joves i no entenem si són solidaris o no, perquè som diferents. El futur és dels joves, i si els joves fossin una vírria hauríem de plegar, però jo estic esperançada.

A part dels joves, veig un desajust entre l’esperança d’una gran part de la població i la pèrdua de la por. Es veu en les manifestacions: la gent canta i crida independència tranquil·lament, i això és una festa. Crec que estem en un d’aquets moments esperançadors que també fa que a més d’un li agafi la pressa i vulgui posar-se a córrer. A Catalunya hem de trobar el ritme: ni massa ràpid ni massa lent.

“Els joves s’impliquen, però d’una manera diferent de com ho fèiem abans i a vegades no els sabem llegir”

                             __________________

            Qui creu que alenteix el pas?

Espanya ens posa tots els entrebancs del món i l’important és que ho sabem. Abans pensaven que si Espanya era un país modern hi cabíem, però ara ja veiem la realitat. Espanya ens vol difusos, vol que siguem un tros més d’ella i nosaltres voldríem ser-hi però sent diferents, amb la nostra llengua, la nostra cultura... S’ha demostrat bastant clar que si volem organitzar-nos nosaltres a la nostra manera i mantenir la nostra cultura i la nostra llengua, haurem de trobar una manera amistosa, com el divorci. Jo amb el meu exmarit com a amic m’hi trobo molt bé, però junts no funcionàvem. Penso que amb Espanya passa el mateix: si ens separem serem amics, però si continuem junts no anem bé.

            Què en pensa dels nous partits independentistes que han sorgit en les últimes eleccions?     

Està bé que hi siguin perquè donen aquesta marxa, estan dient “escolteu”. A vegades em fa patir, em fa por que aquests partits més radicals els dominin més les ganes de demostrar que l’altre no ho pot fer i no pas que es faci. Però jo sóc bastant optimista, tinc ganes de veure com evolucionem.

            Economia i cultura van agafades de la mà?

La cultura és una política social. Ara les retallades estan afectant bastant a la cultura, però també entenc que sigui més fàcil retallar la subvenció al cinema o al teatre que la subvenció a les pròtesis de genoll. Crec que ara ve una època que els ciutadans hem d’estar molt vigilants. S’ha de vigilar on es retalla. Però quan van maldades, van maldades. Ens han retallat el sou als profes... i no hem protestat.

            Moltes localitats s’estan mobilitzant pel procés de la independència a Catalunya. Creu que són efectives aquestes consultes populars?         

Sí. Són una tasca pedagògica, són un pas, són normalitzar el tema. Quan jo era petita, per dir independència anaves a la presó. Després van començar a mobilitzar-se a poc a poc, es va fer l’esquela en català... Me’n recordo de l’estampa! Jo vaig fer la primera comunió el cinquanta-dos, i evidentment l’estampa en català! Això era una gran lluita. Ara estem parlant oficialment d’independència, això abans era impossible d’imaginar.

            Independència o Estatut?

A mi sempre que em pregunten si sóc independentista, la meva resposta és sí, perquè ho era i ho sóc. Quan em vaig fer presidenta d’Òmnium em preguntava si ho podria dir amb aquesta llibertat i em deien que procurés no dir-ho tant. Però cada vegada ens anem descarant més perquè hi ha més suport, perquè això ha d’empènyer, perquè és que ara ja queda estrany dir que no.

            Catalunya, un país: realitat o ficció?

Realitat (amb contundència). En molts aspectes és un país. Ens falta el detall importantíssim de l’Estat, de la forma jurídica, però en molts aspectes ho és.

La societat catalana està fent pressió però potser falta un portaveu que ho

tiri endavant.

Falta un líder, sí. El líder que ens porta a la terra promesa, per parlar com la Bíblia.

És positiva.

Sí. Sinó, no estaria a Òmnium tantes hores i hores de treball voluntari. Només per generositat i prou no ho faria. Si ho faig és perquè m’ho crec, sinó m’estaria llegint novel·les.

Maria Millán, Mar Pérez-Portabella i Júlia Pujol

Secció cultura Grup 21